Quantcast
Channel: La BBC » autoodi
Viewing all articles
Browse latest Browse all 2

A propòsit d’unes declaracions

0
0

Ara fa pocs dies, Emilio Cuatrecasas, president de Barcelona Global, plataforma que té com a objectiu promoure la competitivitat de Barcelona al món, va declarar que la llengua catalana és un «problema» i una «barrera difícil de gestionar per atraure talent».

M’he intentat posar en la ment del senyor Cuatrecasas i pensar raons per les quals el català pot ser una barrera per atraure talent. A mi només se m’han acudit dues de possibles. D’una banda, que tinguem una legislació lingüística tan dura que previngui als estrangers –inversions empresarials, investigadors científics, etc.– d’establir-se a casa nostra. O d’altra banda, que els catalans només resolguem les converses en català, fins i tot quan el nostre interlocutor sigui un nouvingut que a penes conegui l’existència de la nostra llengua. Naturalment, si aquest fos el nostre comportament habitual, això a la pràctica suposaria que els estrangers i nosaltres no ens podríem comunicar.

Evidentment, tant una raó com l’altra cauen pel seu propi pes i no cal esmerçar-hi esforços per rebatre-les. En el fons, declaracions d’aquest tipus reflecteixen una determinada ideologia lingüística que duu subjacent algun d’aquests raonaments: a) al planeta tothom s’hauria d’expressar en una sola llengua; o b) al planeta només hauria d’haver-hi unes poques llengües; o c) el català és una llengua apta per a unes coses i no per a unes altres.

Per a algunes persones –potser moltes– el punt a) seria desitjable, però en tot cas es tracta d’una idea que mai ha estat una realitat. La diversitat lingüística és tan antiga com l’origen d’aquests sistemes de comunicació verbals que coneixem com a llengües. Passem doncs al punt b), que defensa que hi hagi tan sols uns pocs idiomes. Aquest és un argument que sempre m’ha fet molta gràcia, perquè la persona que el sosté sempre espera que sigui l’altre el qui renunciï a la seva llengua. No sé vosaltres, però jo no conec ningú que per la seva pròpia voluntat, sense que hi hagi cap coacció pel mig, abandoni expressament el seu idioma. El punt c) és diferent, perquè denota un cert autoodi cap a una part del propi patrimoni cultural i de passada, cap a una distribució diglòssica de les llengües de Catalunya. Normalment, la persona que argumenta aquest punt fa referència a l’extensió del català per fonamentar la seva posició (“On voleu anar amb el català, si només es parla a Catalunya?”). És curiós que aquesta mateixa pregunta no es plantegi per exemple per al noruec, el danès, el letó o el lituà, llengües amb molts menys parlants que el català però que per una gràcia divina es veu que són molt més útils que la nostra llengua. Ah, i pel que fa a la diglòssia, la majoria de la població catalana desitja que el català ocupi tant les funcions altes com baixes de la nostra societat. La mentalitat diglòssica, parlant en general, va quedar superada fa molt de temps, a principis del segle XX.

No ens preocupem doncs de la llengua per atraure el talent i sí de disposar dels recursos, infraestructures i diners perquè les persones que vinguin de fora puguin desenvolupar els seus projectes entre nosaltres. La gent amb talent són intel·ligents, desperts i amb una mica d’esforç de seguida entenen el català i el castellà, com cada any demostren milers de persones que passen pel nostre país. No tinc una visió bucòlica dels idiomes. Efectivament, d’entrada són barreres importants; però no tant com determinades mentalitats, que es converteixen en murs insalvables.


Viewing all articles
Browse latest Browse all 2

Latest Images